Tema: Idiomes d'Europa en desús / El Català
Temps era temps, a la part més oriental de la península Ibèrica,
i a lesIlles Balears, hi habitava un poble-nació mil·lenari, que
parlava, comidioma autòcton, l'idioma català. Fou un poble que
estimava i cultivava laseva parla, tant, que, tot i les vicissituds sofertes
i els impediments detota mena que li foren interposats, a la llengua catalana,
en català escrearen grans obres literàries, que avui com a testimoni
d'aquella importanti antiga cultura, es conserven a les millors biblioteques
del món.La decadència de l'idioma català, i, com conseqüència,
la pèrdua deconsciència de nació dels catalans, va començar
a manifestar-se a finals delsegle XXI. El poble català, que, ja a principi
del segle XVIII,utilitzant el poder i la força li foren imposades, per
decret, parla, lleisi costums forans, va sofrir la més forta repressió
contra el seu idioma icultura, mentre va haver de viure sota dictadura militar
des de1939 fins1978, després d'una guerra civil que durà tres
anys. 1936 - 1939.Tenint prohibit expressar lliurement les seves preferències
polítiquesdurant els gairebé quaranta anys que durà aquella
dictadura, els catalansabocaren tot el seu sentiment i consciència de
nació catalana, tot el seupatriotisme, en un club de futbol: el C.F Barcelona.
La fidelitat delscatalans, aquest club, que familiarment l'anomenaven: "Barça"
, era unaforma, gairebé l'única i possible, de fer pinya per a
manifestar,indirectament, el rebuig a un govern que els oprimia.
Segons la documentació de tota mena, que encara avui es conserva, de
totsels partits de futbol que "el Barça" jugava, els que amb
més ganes esperavenels catalans, eren els que havia de jugar contra un
equip de futbol deMadrid, perquè, pels catalans, una victòria
contra aquell equip, significavauna victòria contra l'opressor vingut
de fora.
Passà el temps i al poble català li van inculcar que "el
"Barça és més queun club", i pel que sembla així
va ésser i durant molt de temps ho vacreure.Quan els contraris a la llengua
catalana, degut la pressió políticainternacional del moment, van
haver d'autoritzar la publicació de diaris encatalà -que ho havia
prohibit gairebé durant quaranta anys- de seguidasorgí, com un
fènix de les cendres, un diari totalment escrit en català.Moltíssims
catalans, molts d'ells encara exiliats i a la diàspora, hocelebraren,
i els que havien sofert guerra, càstig i discriminació per haverdefensat
un govern republicà legal, d'alegria i d'emoció ploraren. Els
seusfills, que havien viscut la humiliació soferta pels seus pares pel
sol fetd'haver estat fidels a la legalitat, a la pròpia pàtria
i a l'idioma català,també s'emocionaren quan van tenir a les mans
un diari totalment escrit encatalà editat i publicat a Catalunya.
Fou un fet molt important pel poble català perquè molts catalans,
amb aquelldiari revifarien la practica de llegir en català, que ja havien
gairebéabandonat.
La fidelitat a aquell diari, editat en català, sense explicació
lògica,va decaure ràpida, un fet que avui no es compren, perquè
el poblecatalà, durant molts anys, es queixà i lamentà,
de la prohibició que se liimposà de publicar-ne, i també,
perquè de segles, era conegut el seu amor ala seva parla.
Mentre a l'estadi del "Barça" s'havia de fer ampliacions per
a donar cabudaa més gent, aquell diari, la sortida del qual tantes i
tantes esperanceshavia despertat a molts catalans, va haver de disminuir la
seva tirada finsa nivells que feien perillar la seva existència. I mentre
algun polític deCatalunya feia conèixer l'eslògan "Som
sis milions", la realitat era quemoltíssims d'aquests "sis
milions", que econòmicament podien fer-ho, no erenni abonats al
diari, ni li feien cap mena de costat. Només li mostrarenindiferència,
abandonant-lo a la seva sort, mentre que els símbols, del"Barça"
lluïen per tot arreu del territori, dels "sis milions".
Es venien mitjons, calçotets, elàstics, gorres, samarretes, rellotges,escuts
de tota mena, etc. etc. amb el símbol del "Barça", i
al mateixtemps, del diari, escrit totalment el català, només en
sortien uns 30,000exemplars de mitjana diària, mentre que arreu s'anunciava
i s'anunciava"Som sis milions".
Els investigadors actuals, especialitzats en idiomes ja no utilitzats, notroben
cap explicació lògica a la falta de seny i de previsió
dedeterminats sectors influents i poderosos de la societat dels païsoscatalans,
de no unir-se políticament i fer entendre al poble, que un diaripot ser:
"més que un diari" i que també, una emissora de televisió,
podia ihavia de ser: " més que una emissora". Entendre, que
havien de ser unsmitjans amb els quals tota la gent de parla catalana s'hi sentísidentificat
i unit per a contrarestar el perill que representava, per a laseva llengua i
cultura, els profunds canvis en la societat, quealeshores, -finals del segle
XX- s'estaven produint a tot Europa.Però les emissores de ràdio
i televisió, que s'autoconsideraven catalanes,es doblegaren a les lleis
de mercat, on el futbol i la propaganda omplien d'una manera exagerada les seves
hores de programació. Els diaris més venuts aCatalunya, eren els
dedicats exclusivament a l'esport. Sembla que elsmitjans de comunicació
de Catalunya consideraven més important els debatssobre el tema futbol,
que alertar i mentalitzar el poble que l'extinció dela pròpia
llengua implicaria la pèrdua de la identitat com catalans.Altres investigadors
han arribat a la conclusió que un fet important és que,per interessos
econòmics, determinats grups, tan de Catalunya com de fora,fomentessin
l'antagonisme -quan ja, políticament, no tenia justificaciófer-ho-
entre els seguidors dels dos equips de futbol que representavenBarcelona i Madrid.
Actualment se'ns fa difícil imaginar, que aleshores, mentre jugava elC.F.
Barcelona contra el Madrid, els carrers de la ciutat de Barcelonaquedessin gairebé
vuits de gent. Això succeïa quan encara els catalans erenconsiderats
"gent de seny". S'arribà als extrems, on guanyar els partits
defutbol, jugant contra l'equip anomenat Real Madrid, per a una gran majoriade
catalans, era tant important com guanyar més autogovern com nació.
Aquestes actituds i els següents canvis generacionals van ser el pròlegd'una
pèrdua constant de la consciència de nació i l'abandó
de mica en micade la llengua catalana.
Gairebé tots els historiadors d'avui coincideixen, que el futbol, aleshores,s'utilitzava
com una mena d'alienació gairebé col·lectiva per desviar
lagent d'altres necessitats que aquella societat tenia. A la Catalunya delsegle
XXI el tema "Barça" i el futbol encara ocupava una gran part
de l'actualitat quotidiana dels catalans. El futbol, aleshores, havia esdevingutun
factor econòmic tant importat, que consultant cròniques i diaris
de l'època, es pot afirmar que existia una gran oferta de competicions
de futbol.Tantes, que van ser la causa que poc a poc decaigués l'interès
pel futbol il'afecció al "Barça", perquè l'equip
de futbol Barcelona era ja constituïtamb una gran part d'esportistes mercenaris
vinguts d'arreu del món i jagairebé era el mateix veure jugar
el "Barça" que qualsevol altre equip d'arreu d'Europa.
Poc a poc, el desencís es va anar infiltrant dins de l'esperit de totsaquells
milers i milers de seguidors del "Barça" i el lema: "El
Barça és mésque un club" ja no entabanava ni motivava
la gent, com per molt de temps hopogué fer.
En decaure l'afecció al "Barça", decaigué també
la consciència de naciói l'amor a la llengua. El poble català
es trobà que no tenia res d'altreque fos "més que..."
que l'aglutines, que unís totes les classes socialsde Catalunya com ho
aconseguí fer el "Barça". No tenia on, units tots, ferpinya
i abocar els seu vertader sentit patriota, que d'altre part ja no eratant consistent
com havia estat, perquè els seus avis l'havien exhaurit,gairebé
tot, cridant dins l'estadi del C. F. Barcelona.
Quan els estats europeus van haver de desaparèixer, en benefici d'una
Europacompacte i unida, seguiren generacions que ja se sentien autèntics
europeus,perquè la Unió Europea s'havia consolidat transformada
en una: EuropeanCountrys Federation, que com a model, però actualitzat
a les necessitatsdel moment, havia adoptat el de la que fou la Confederació
Helvetica. Les noves generacions d'Europeus, adoptaren un idioma que, a tot
Europa,ja s'havia anant introduint, a finals del segle XX, junt amb els mitjansinformàtics
i que passats uns decennis, es convertí en OVE "Oral andvernacular
English" que, com arreu, s'adaptà ràpidament a l'actual ICE"International
Colloquial English".
Les conclusions de tots els investigadors actuals, sobre la pèrdua de
l'esperit de nació d'aquell poble i el desús de l'idioma català,
són: l'individualisme dels seus individus, que ja n'era una característica,
estarpolíticament fraccionats i, com conseqüència, el poc
interès en fer pinyaconjuntament, tots, entorn d'un sol ideal. Era un
poble que havia estat jamassa temps políticament desunit. Fins i tot
deixaren de fer pinya quanfeien "castells", que també era el
nom per designar unes torres fetes d'homes, que tant d'admiració produïen
als forasters.
Els símbols del Barça van esdevenir un anacronisme i els encants
n'erenplens. Aquell poble que només havia sabut unir-se entorn del "Barça",políticament,
no ho va saber fer, conjuntament i a temps, per a perdurar.Fraccionat i no tenint
on abocar el seu patriotisme, es va diluir barrejatamb gent que vingueren de
lluny, com aquells tres reis d'orient, que segonsdiu la llegenda, eren homes
de diferent color de pell.
Pere Vergés i Villalonga / 2002
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org