Una mena d’estret esvoranc, engolia de mica en mica el cos de la Magda. Les seves mans feien inútils intents d’arrapar-se alguna cosa. A tota la pell del seu cos sentia una mena de xucleig que l’aspirava cap endins d’aquella estranya boca, on, al fons, un foc intens de flames blanques, espurnejava.
La Magda va haver de cloure els ulls quan captiva d’aquella estranya força que la xuclava, va sentir-se capbussada dins d’un mar d’espurnes. Quan els va obrir, es va trobar dempeus en un solitari i assolellat descampat envoltada d’un gran estenall de runa i deixalles de tota mena. Quan, sense saber on anar, va voler fer unes passes, li sobrevingué un pànic angoixant, perquè cames i peus les tenia entumides i li pesaven enormement. Gairebé no podia alçar-les. Tota ella se sentia molt frèvola. A cada pas havia de fer un gran esforç per a vèncer obstacles; ferros torçats, fustes amb pegots de ciment i cables rovellats que sorgien entremig de la runa. Caminant dins d’aquell enrenou, la vestimenta se li enganxava als cantells i punxes dels rústecs materials que trepitjava. Amb cada passa que feia, la Magda havia de vèncer un impediment i li costava avançar entremig d’aquell espai inhòspit i desolat. Tot d’una i lluny, a cavall de l’horitzó, un estrany casalot es perfilà i la Magda en albirar-lo, experimentà dins d’ella, una gran fal×lera per anar-hi. Una fal·lera que li donà lleugeresa i vigor a les cames i, pas a pas, avançant dins d’aquell esquerp entorn, hi va arribar.
Quan hi va ser, constatà que aquell estrany edifici no tenia façana, ni parets laterals. Era una construcció alta amb un perímetre tot ell irregular i revestida amb punxes i arestes rectilínies que s’enfilaven verticals cap al cel. Sense finestres ni porta visible, a la Magda se li presentava poc acollidora, gairebé hostil, com tot el que veia al voltant seu. Tanmateix un fort i inexplicable desig per a trobar-hi l’entrada va acaparar el seu enteniment, l’envaïa ansietat i sentia una mena de taleia per a trobar-la. Caminava de presa per la perifèria d’aquella estranya i uniforme estructura cercant de descobrir-hi un lloc per on poder-hi entrar. Entremig de les cantelludes i esquerpes punxes i arestes, veié una escletxa, s’hi va acostar. Just hi cabia el seu cos. Amb un esforç i l'ajuda del desig d’entrar, va poder penetrar dins. La Magda es va trobar en una gran sala on una formació d’estranyes màquines que funcionaven fent uns moviments amenaçadors, gairebé li barraven el pas. Cada una d’elles tenia aplicat a la bancada un emblema emanant una potent llum blanca que l'enlluernava. Va haver de girar el cap i va constatar, a l’esquerra, uns éssers emboirats en posició passiva que li somreien amb un somriure trist i desvalgut. De cop i volta el desig d’entrar se li convertí en dèria per trobar un ascensor. Sentia un neguit que li dictava que havia de pujar cap a amunt.
De cop i volta, davant d’ella, aparegué un estrany individu que duia un uniforme fosc amb uns botons daurats molt grossos. Amb el dit d’una enorme mà, sense dir-li res, aquell ésser li senyalava una direcció, que ella va seguir fins que la Magda es va trobar davant d’un portal amb una pesada cortina blanca que li barrava el pas. En travessar el portal, la cortina es resistia a ser apartada i la Magda sentí un frec d’aquella cortina a la cara que li produí a tot el cos una forta esgarrifança. Darrera de la cortina, la Magda, descobrí un altre espai on taules de treball de color verd hi estaven escampades sense cap ordre. Sobre una d’aquelles taules, i estès, la Magda hi veié un pòster que representava un castell medieval de torres altes i punxegudes. Hi va obrir un calaix i el va regirar amb desfici. Va trobar-hi una grossa i pesada clau antiga que va aferrar amb la mà esquerra. La clau pesava i quelcom dins d’ella li deia que l’havia d’amagar.
Cercant on fer-ho, va descobrir penjat en una paret, un petit armari-mosquera, fet de teixit metàl·lic molt fi. Penjat alt com era, ella no hi podia arribar. Amb la mà ben aferrada a la clau i neguitosa, va anar amunt i avall cercant alguna cosa per enfilar-se i poder arribar-hi. L’ànsia i el desig de localitzar un ascensor no la deixaven, però quelcom li deia que abans, havia d’amagar la clau dins la mosquera. En un racó, va descobrir un tamboret de bar que servia per tenir-hi damunt un test amb una planta d’Amarant. Va deposar el test sobre una immediata taula i corrent, aferrant la clau amb una mà i amb l’altre el tamboret, va arribar esbufegant on era l’armari. Enfilant-se al tamboret amb dificultat, va poder arribar-hi bé sense caure. En obrir-lo, hi va veure penjat a dins, un estrany tros de cansalada i recelant que ningú veiés la seva acció, hi va tancar la clau.
Tot seguit es va endinsar per aquella sala, cercant l’ascensor que l'hauria de transportar cap amunt. Obria portes i més portes i no el descobria enlloc. Era un anguniós cercar i cercar. En un enèsim intent, darrera la porta, aparegué un ésser estrany vestit amb un llarg batí de setí negre amb solapes daurades i els cabells lluents i pentinats amb marcada clenxa al mig. Aquell estrafolari individu li va dir que tenia un muntacàrregues a la seva disposició i que ella podia pujar cap dalt amb ell. Dins del muntacàrregues, mentre ella notava el moviment ascendent de l'enginy que els transportava cap a nivells superiors, aquell ésser l’observava amb una mirada inquisidora i allargant la mà cap a la Magda, la sobtà dient:
“Oi que no tinc res a la mà? Doncs mira!” I poc a poc, d’una en una, va anant arrencant-se dents que dipositava al palmell de la mà que mantenia oberta en senyal d’ofrena cap a ella. La Magda instintivament comptà les dents, que sense cap esforç ell s’arrencava: una... dues... tres... Se’n va arrencar cinc mentre la Magda l’observava perplexa. Ell li preguntà: “Tens una paperina?” I va afegir: “Son dents per tu, per a quan et facin falta. Conserva-les a bon lloc!” Ella, cercà en les seves butxaques i no hi va trobar cap paperina. Estorada, la Magda va obrir l’infern de la seva jaqueta i, ell, va ficar-hi a dins les cinc dens. Tot seguit, ell se li va agafar de bracet amb molta amabilitat.
Amb cinc dents menys, a la Magda, l’aspecte d’aquell ésser vestit amb batí de setí fosc amb solapes daurades, i pentinat amb marcada clenxa se li feia més assequible, més humà. Ell la va mirar profundament i li preguntà: “Tu també vols anar cap a dalt? Cerques la perruca blanca, oi? El muntacàrregues no va fins dalt de tot. T’acompanyaré. Agafarem l’ascensor petit.”
La Magda i aquell estrany individu, sortiren a un llarg balcó, molt estret, des del qual a sota, en un espaiós pati, es veien molts llençols estesos, penjats de cordills subjectats a mànecs d’escombres fetes de bruc, que saltironejaven en aquell espai.
D’aquell estret balcó passarem a un ampli saló. Aquell estrafolari ésser, que tan amablement la guiava, obrí les portes d’un gran armari, d’aspecte antic, que, solitari enmig d’aquell saló, amb unes potents arrels, arrelat estava al lluent parquet. El seu acompanyant l’obrí i la Magda hi veié un diminut ascensor amb bastiments d’alumini, que semblava una vitrina. La porta era molt estreta. Els costà molt encabir-se els dos a dins. Gairebé no s’hi podíem moure. L’ésser del batí de solapes daurades tingué de fer un esforç considerable per aconseguir prémer un enorme botó de color groc. L’ascensor no reaccionà i ell, adelerat, premia i premia inútilment aquell botó.
La Magda veia un botó de color verd, situat prop del clatell d’aquell estrany ésser que li havia entregat cinc de les seves dents i que, dins d’aquell reduït espai, estampava les seves solapes daurades a la seva pitrera. Amb un gest, ella li va fer senya d’on era el botó verd. Ell, amb cara d'emmurriat, pel fracàs de les seves anteriors pitjades, el pitjà amb fúria i, com un crit d’alarma, sonà un estrident senyal acústic.
Dins del seu llit, la Magda va despertar sobresaltada. El so del telèfon sobtava la quietud del seu entorn. Mentre allargava el braç vers l'aparell, en la ment li fluïen escenes d'horror. Havia succeït res a la seva gent? Ja es preparava pel pitjor i va articular un ansiós "digui". Qui la trucava no era cap veu coneguda, ni cap metge, ni la policia, no. Era el so d'un fax, amb els coneguts i desagradables piulets. Això a les quatre del matí!
Va començar l'enigma: Qui d'aquest món deuria ser per a...? Calia deixar l'escalfor del llit i comprovar, a l'habitació del costat, què comunicava el fax? No s’acabava de decidir. Va optar per girar-se, tapar-se fins les orelles i oblidar el fax. La curiositat, i també l'empipament, no la deixaven ni oblidar-lo ni dormir, la inquietud la feia tombar d'un costat a l'altre. Fins que va decidir saltar del llit i esbrinar què li comunicava aquella trucada que l'havia despertat.
La comunicació que havia pertorbat el seu son era d'una empresa que li enviava una llista de preus de flassades per dormir a la nòrdica; i la frase: "Li desitgem un somni agradable i esperem la seva visita". Cara a cara aquella "noticia" va imprecar: “Enviar-me això aquestes hores! Quina barra! N'hi ha per a...”
Evidentment la Magda no va passar una nit agradable i com era previst a les set del matí el despertador sonà. Aquell dia ja havia començat malament i ja res, no anà com cal. Quan va voler engegar el cotxe per anar a la feina, no es va voler engegar de cap de les maneres. Resultat: va arribar-hi tard.
Cap al migdia l'ordinador va deixar de rutllar com calia. I, entremig del desconcert general, la desagradable trucada d'una persona mal educada, que va penjar quan li va preguntar qui era. Quan va trucar al garatge una veu li digué: "El seu cotxe no serà llest fins demà…".
La tarda, des de casa, amb la bicicleta, va anar a comprar un parell de coses. En sortir de la botiga va haver de constatar que li havien desinflat les dues rodes. Arrossegant-la i traginant la bossa, va arribar a casa esbufegant.
La Magda, mentre es dutxava, entre ella va pensar: "Renoi, quin dia! Gaires com aquest i n'hi ha per fotre el barret al foc!".
Després, però, va posar un disc que li agrada i va seure amb els peus enlairats per a escoltar-lo. Oïa la música i en front seu veia aquell gerro. Aquell gerro amb el ram de flors que li havia dut i que, sense explicació lògica, feia tres setmanes que es mantenia fresc com el primer dia. Observant-lo, va preguntar-se una vegada més: Quina és la força que fa mantenir aquestes flors inalterables? Va aclucar els ulls i una ona de fantasia va inundar la seva ment. Fantasiejant, va voler creure que l'alegria i el desig que havia sentit rebent-les, eren què les feia mantenir vives irradiant frescor i bellesa. La mateixa fantasia li va fer creure que aquella mena de fenomen es manifestava, perquè, aleshores, mentalment i amb el record ben viu d'aquella estona, havia promès:
"Us retrataré, vull tenir un record vostre, vull tenir un record d'aquest dia!", i també li feia creure, que aquelles flors es mantenien de la força de l'esperança; que vivien, perquè esperaven que ella complís la seva promesa.
Però, la Magda, havia deixat passar els dies sense complir-la. S’havia deixat portar per banalitats i el lligam a la rutina. La sola cosa que havia fet era, mirar-se-les de tant en tant. Quan ho feia pensava en qui li les havia dut, pensava en aquella estona i, dins seu, notava una mena de neguit. No volia pensar-hi. Sabia que si ho feia s'abocaria al desig que vingués, al desig que li tornés a portar flors de les que no es marceixen mai. Mentrestant, les que li 'havia dut, se li mostraven esplendoroses i boniques com al primer dia.
L'acabament de la melodia que escoltava, i que havia acompanyat la seva divagació, la va fer sortir del món de la fantasia. No va poder, però, deixar d'evocar aquella estona i a qui li havia dut aquell ram. Tot seguit, la Magda decidir complir la promesa amb aquelles flors; que tenia a casa i que no es marcien.
Sobre la taula de treball feia dies que hi tenia el diccionari obert. Quan el va voler tancar per apartar-lo, de cop i volta, dalt de la pàgina de l'esquerra, el títol va fer una mena de llampec i, com un anunci de neó envoltat de nit, va iniciar un llampurneig. La Magda es va fregar els ulls amb les mans. La intermitència encara va seguir uns instants, anunciant: amarant, amarant, amarant... Després, tot normal sobre la pàgina. Ja no hi va veure cap senyal, no hi va veure cap llampurneig més. Només la paraula de títol de pàgina i d'inici de columna: "Amarant". Sentia una mena de torbació. Va passar la mà per sobre aquella plana. No hi va notar res d'estrany. Havia tingut una visió? Què havia passat?
Va llegir la definició de la paraula, deia: "Amarant. Flor imaginària que no es marceix mai" Va haver de seure. Va observar l'entorn seu per assegurar-se d'on era i també va mirar les flors. Elles continuaven radiant frescor i vida i la Magda va haver d'esperar una mica per tenir la certesa que els seus peus tocaven terra.
Una sensació estranya l’envoltava. Maquinalment va tancar el diccionari i va alçar-se per portar-lo al prestatge. Per fer-ho, va haver de girar-se d'esquena a les flors; aquelles flors que no es marcien! En deposar el diccionari al seu lloc, al mateix moment de fer-ho, una forta gelor li va recórrer l'esquena de dalt a baix, mentre que un funest pressentiment de canvi l'envaïa. No gosava girar-se; ho va fer poc a poc. Amb perplexitat, la Magda va haver de constatar l'evidència: aquelles flors, totes sense excepció, en uns instants s'havien marcit del tot i molts pètals caiguts, ja envoltaven el gerro. Tenien l'aspecte de les flors abandonades sobre les tombes. Un fort i estrany impuls li va fer recollir dos pètals, i enterrar-los al diccionari; junts amb les paraules.
Després va sortir al balcó. Amb les dues mans a la barana, va llançar la mirada a l'infinit. La tarda era suau i tranquil×la. Pel cap li voltaven una barreja d'imatges i paraules: amarant, amant, amant, amarant... Dues orenetes que s'empaitaven la van treure del meu estat d'embadaliment. Amb un xiscle i volant arran de la barana, una li va dir: "Ja som aquí" i mentre ella intentava amb la vista seguir el seu vol, una tèbia brisa que les seguia li va dir a cau d’orella: És primavera!
La Magda va tornar a dins, i va alliberar el gerro d'aquell ram de flors marcides. El volia tenir a punt per a quan vingués a dur-li flors de les que no és marceixen mai. I, entre ella, va pensar: No! Mentre tingui qui em dugui flors, no llençaré el barret al foc!.
P.Vergés, Feb. 2005
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org