Sé manejar màquines que tallen muntanyes
i en manejo unes que aplanen camí,
quan sóc a casa no sé manegar-m'ho
per poder conviure amb el meu veí
Tinc llibres que ensenyen a viure,
tinc camps que em donen prou blat;
passo els segles creient que sóc lliure
i a quatre passes tenen vuit el plat.
Sé ja com anar i tornar a la lluna,
també telefonar, tot caminant, ja puc;
cada cop sé menys escoltar qui em parla
i viure amb parella se'm fa molt feixuc.
Tinc una pantalla on, davant, hi passo hores
i davant d'una altra premo molts botons;
poc temps tinc per fer amb amics xerrades
vaig corre-cuita estalviant segons.
Sé fabricar coses que no necessito,
les compro amb diner encara no guanyat; v
ull fer denteta a gent que no estimo
i no sé veure que visc enganyat.
Tinc catedrals que he fet ben altes
quan a dins parlo, parlo d'estimar;
en sortir a fora només miro a dalt, enlaire
la capa del cel penso repintar.
Sé pregar al cel i maltractar la terra,
tinc llocs on els dic que, ells, ja són prou;
a casa perllongo inútilment la vida
i dins del laboratori en crio de nou.
Tinc sàvies paraules escrites,
molts versos conservo pregonant amor;
quan vénen mal dades,
amb odi els esborro i giro l'espatlla a la germanor.
Sé que algú, com jo, amb copets a l'esquena,
m'avisa que no em cregui saberut;
que no pensi amb el cel i estimi més la terra
altrament puc acabar fotut.
Pere Vergés i Villalonga / 2000
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org