Si poséssim solament interès en fer agradable el contacte, la trobada, amb qui ens fa la pregunta, ens oblidaríem, tot seguit, de les nostres banals i momentànies contrarietats.
En la practica, però, no hi posem l’interès necessari en fer-ho i com a resposta iniciem la descàrrega del feix de les nostres petites i fútils molèsties sobre qui, amb un simpàtic somriure, se'ns acosta i ens saluda amb un: Que tal? Com estàs?
Un somriure, que li matem tot seguit fent la descripció precisa i detallada de les nostres trivials preocupacions: un petit mal de coll, la picor d’un granet, molèsties en un determinat queixal, petites friccions amb els veïns, etc.
Per respecte, quan hom parla amb les amistats, amb les coneixences, no hauríem d’aprofitar tenir-hi confiança, per a carregar-les amb les nostres banalitats i futileses.
Són una mena de futileses que provoquen avorriment i fastigueja la persona que les escolta, fins i tot li poden desagradar, tant, que enutjada per haver d’escoltar tot un rosari de foteses, ens simuli una pressa inexistent i amb una trivial excusa ens digui adéu, girant cua més aviat del que havia previst.
S’hauria de considerar mala educació, descriure i parlar als altres de les nostres insignificants i banals misèries, encara que es faci escollint les paraules, encara que els altres semblin cercar aquesta mena de confidències preguntant-nos de bell antuvi, amb interès i amabilitat: Que tal? Com estàs?
En canvi, contar les nostres penes vertaderes, problemes greus, a qui té la rara aptitud per escoltar i comprendre, ens pot alleujar considerablement i millorar el nostre estat d’ànim.
Quina cosa tant agradable seria la societat dels humans si cada u aportéssim llenya, per a mantenir encès el foc de l’amistat, en lloc d'abocar-hi cendra sobre la flama, en forma de foteses i frivolitats!
Però està clar, davant d’un mateix fet, cada u de nosaltres reaccionem de manera diferent. Un es queixa dient: “Aquesta pluja dificultarà la circulació”, i l’altre: “El fang m’embrutarà el cotxe”, però un altre, aturat en un embús, l’aprofita per escoltar el rumor de les gotes de pluja sobre el sostre, mentre contempla com regalims enjogassats li dibuixen boniques filigranes sobre el parabrisa.
Fa bé saber copsar aquestes coses, per tenir present que és més útil encendre una espelma que queixar-se de la foscor.
Pere Vergés Vilanova i La Geltrú, juliol - 2004
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org