Una dona rossa -ja feta, però de bon veure- des d'una taula pròxima a la meva, mira el plat de cigrons estofats que el cambrer m’acaba de servir. És un plat casolà que té bon aspecte. La rossa, abans que jo el tasti i amb veu prou alta per sentir-ho jo, diu a les dues dones, que seuen a la seva taula:
-"Mireu quin goig que fan aquells cigrons! Segur que son bonissims! Au!, paguen, paguem i anem, perquè sinó encara li demanaré aquest senyor que me'ls deixi tastar!"
Sorprès per l'al·lusió de la rossa als meus cigrons, per un moment em sento torbat. Per un instant, penso en fer-li un senyal amb la cullera, perquè s’apropi a tastar-los. Però, decideixo fer l’orni i tastar-los jo.
Sí, són bons, no només els cigrons sinó també la botifarra i el cap de costella que els acompanyen. És un estofat ben reeixit. Són bons els cigrons i bo el suquet en què han estat fets.
La rossa, de tant en tant, em mira; deu ser, perquè li agraden els cigrons –doncs, en les seves mirades, no noto cap intenció ni senyals d'interès per mi. Deu ser una persona comunicativa i sense perjudicis que només exterioritza la seva necessitat de contacte social. Persones així, tenen pocs problemes psicològics. Són persones obertes al pròxim però que corren perill d'ésser mal compreses i fins i tot de ser considerades “mal educades”. Les amigues que l’acompanyen semblen més discretes. Les esporàdiques i curtes mirades que em dediquen així m’ho fa pensar.
M’arriba el segon plat: rap a la marinera, adornat amb musclos. La rossa en veure aquest segon plat, mostra també entusiasme i en veu alta i gairebé dirigint-se ja a mi, torna a fer un comentari sobre el bon veure que aquest plat també té. Jo no puc estar-me dir-li que les aparences enganyen i que l'última paraula la té el paladar. Ella no capta la doble intenció meva i em diu que no és del tot veritat, que ella no s’ha equivocat mai guiant-se per les aparences. Jo tasto el peix i amb la boca plena, m'estalvio de fer cap mena de comentari. He demanat més pa, el gust del suquet ho demana i val la pena de sucar-n’hi. Mentre suco un bocí de pa, la rossa observa la meva acció. No m’estranyaria que s’apropés i me’n demanés un bocí i permís per sucar. No, no s’ha decidit. Ella i les altres paguen la consumició i se’n van.
Mentre demano cafè, dues dones joves, -amb aspecte d’haver superat els 30- que van vestides sense exuberància i amb elegància desproveïda de luxe, seuen a la taula on seia la rossa. Engrescades, conversen a l’estil mediterrani: amb veu alta i despreocupació pel que pugui escoltar el veí. Jo haig d’oir què diuen. Sembla que el tema és: desgavells sentimentals, seriosos deu ni do. Demanen cervesa i copes de ginebra. Una li explica a l'altre que la nit passada s’ha emprenyat amb el seu amic i que, després d’una forta discussió, ell va recollir tota la seva roba i va "fotre" el camp. L’altre li diu que, ella només vol "tios per cardar-hi" un parell de vegades i prou. No vol ni està per aguantar “cabronades” de cap. Les dues fumen i fumen i beuen cervesa que acompanyen amb petits glopets de ginebra. Penso que pot ser han adquirit aquest costum a Alemanya. Parlen un català barceloní com el que s’escolta per la ciutat. De cop i volta, la que tinc gairebé de cara, mentre li diu a l’altre, que ahir va “lligar”, es descorda gairebé tota la brusa i li mostra el sostenidor. Li diu que al “paio” li va agradar “d’allò més”. Jo haig de constatar que és un sostenidor gairebé transparent.
La vida a les grans ciutats ens sorprèn amb actituds humanes molt variades. El cambrer, que ara ja no va tan atrafegat, m’observa curiós. Deu ser, perquè escric sobre la tovalla individual de paper on he menjat. Jo, amb un somriure, li demano un altre cafè, perquè constati que no em passa res, que soc normal. Que no soc d’aquells que deixen guixades per tot arreu.
La del sostenidor transparent ja s’ha cordat la brusa. Paguen i se’n van. Poc després, dos homes conversant seuen maquinalment a la mateixa taula. Un explica a l’altre que és pensionista que cobra 90.000 ptes. de pensió i en paga de lloguer 45.000. Li explica que si s'ajuntés amb una dona, també pensionista i sola, amb les dues pensions,, anirien econòmicament més bé. Però manifesta que li preocupa sacrificar la llibertat que ara té. És lògic, tots volem la “clau i el duro”.
Ja són la 5, les botigues han tornat a obrir i vull anar a badar-hi una mica. Quan ja he pagat el dinar, el cambrer, de lluny m’observa de reüll. Deu ser, perquè m’ha vist plegar la tovalla de paper, on he anotat aquestes impressions i endur-me-la.
P. Vergés / Barcelona. Marz 2002
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org