La tarda és quieta, tranquil·la i la gent ja fa estona que ha dinat. A la platja gairebé no es veu ningú. Giravolant gavines hi aterran. Com una ordre vinguda del cel, totes, absolutament totes, un cop aturades presenten el seu pit al sol de febrer. Sémblen soldats fermats que esperin ordres o medalles. Alguna arriba amb retard i fa el mateix. No es mouen, ningú les inquieta i la platja solitaria és d'elles.
De lluny, dues ànimes caminant, poc a poc, arran d'aigua s'acosten; una és petita, comença a viure i cull petxines, l'altre la vigila i de tan en tan gira el cap, cap a ponent. Les gavines no es mouen.
A prop d'elles el nen arrenca a corre, en vól agafar una i totes fugen aixecant un vol curt i gansoner.
Decepcionat el nen s'atura, desisteix d'empaitar-les. Es gira envers el seu vigilant. Torna endarrera i es queixa:
-No les puc agafar!
L'avi li diu:
-Quan siguis més gran i corris més, ja en podràs aconseguir alguna.
-Tu avi les pots agafar?
-Ara ja no. Tinc les cames cansades.
-Quan seré gran vindré aqui i les agafaré totes!
-Sí. Quan siguis gran les agafaras totes!
-Tu avi n'has agafat de gavines?
-Sí. Alguna. Peró no d'aquestes.
-Per què?
-Perquè n'hi ha unes que m'agrada amoixar.
-Per què?
-Perquè flairen molt bé.
-Flairen? Com flairen?
-Com l'àvia quan et fa un petó.
-L'àvia és una gavina?
-Una mica sí. Quan ens acaronem encara sentim ganes de volar.
-Per què?
-Perquè ens estimem i estem contens.
-Per què?
-Perquè et tenim a tu.
-Avi, tinc gana!
-Tens gana? doncs done'm la mà i amem! L'àvia ja ens deu estar esperant per berenar.
Pere Vergés i Villalonga
Vilanova i La Geltrú. febrer 1999
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org