Es fa de dia i veig la mar tranquil·la, ajaguda. A aquesta hora encara ningú no li fa la guitza. Els vents, que la inquietaran, encara son lluny, no han arribat encara. Les barques que tornen amb sardina només li fan pessigolles. El sol vol despertar-la i ella es mou una mica. Sobre una part de l'esquena els reflexos espurnegen, un espurneig que a mi em captiva.
M'acosto a l'aigua, em trec el calçat i camino per la platja, cap a ponent. A la mar li dic:
-Aquesta nit passada has bramat de debò. T'he sentit.
Ella una mica emmurriada em diu:
-"Que no ho veus què he hagut de vomitar una altra vegada? Que no veus el que he tret? Sort que en Gregal em va ajudar, com també de tant en tant, m'ajuda la Tramuntana. Cada vegada em costa més de pair tot el que em feu empassar. Tinc por de caure malalta de debò."
Miro platja enllà. Com una parada, amb les proves de l'atemptat, la mar té estès sobre l'arena el seu vòmit: andròmines, deixalles i escombraries. Fa fàstic veure-ho. Esgarrifa.
-Tot això tenies dins teu?- li pregunto.
-Tot això i el que hi tinc que no podré treure mai! I encara em dieu que sóc dolenta: "mala mar" i "mar traïdora"! Jo només sóc aigua que la lluna, els vents i el sol inquieten. Mira'm que en sóc de bonica! Ara que encara ningú no em fa mal, ara que ningú m'embruta.
Pere Vergés i Villalonga / 1999
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org