A qui llegeixi :
La narració que segueix va ser contada per Vicenta
Villalonga i Aicart al seu fill; 42 anys després dels fets.
Sense que ella ho sabés, va ser gravada en cinta magnetofònica.
Al fer la transcripció de cinta magnetofònica a escriptura, s'ha fet mantenint
totes les expressions, paraules i formes de la gravació original, encara que
siguin barbarismes o castellanismes. Només s'ha fet alguna correcció sintàctica
de les formes que altrament haguessin pogut ser interpretades erròniament.
Per a alguns lectors, cal recordar que la protagonista parlava en la forma que,
encara avui, parla la gent de la seva generació del barri de Gràcia de Barcelona.
Per a situar al lector convé anticipar el següent:
És el record d'un dia del mes de desembre de l'any 1938. Unes setmanes
després, les tropes del General. Franco entrarien a Barcelona.
Vilallonga, és un poble a uns 13 kilometres. de l'estació de trens de Tarragona
i a 2 km. del riu Francolí, en direcció a la població de Valls i no té cap relació
amb el cognom de la protagonista: "Villalonga".
Aleshores, ella, era una dona jove de 33 anys. Obrera tèxtil del barri Barceloní
de Gràcia, casada i mare de tres fills.
* * *
Transcrivint i divulgant aquesta
narració, es vol rendir homenatge a tota aquella generació
de dones que no van tenir por de "mullar-se
els peus".
* * *
"Peret" P. Vergés i Villalonga
Zürich, 23 de setembre de 1996
¿Que com me trobo, dius? Doncs bé. Si no fos la vista,
que la vaig perdent i les meves cames, que ja no me'n puc fiar! Ai! Peret,
quan penso amb els tips de caminar que m'he fet! Quan hi penso! Quan penso amb
aquells temps que tots vosaltres hereu petits... Quasi no m'ho crec!
- Vostè Mama, sempre ens ha contat moltes coses de quan nosaltres érem petits.
¿Encara s'en recorda de quan vostè era jove, de la guerra... Vull dir
que si ara que ja ha fet els 80 anys encara te bona la memòria, si s'en recorda...
d'abans...
- Sí que m'en recordo. Sí. Si estigués tant bé de les cames com de la memòria...
però que hi farem. Son els anys! Els anys que no perdonen, Peret! No perdonen!
Però al menus us he pogut veure a tots grans i per això no em queixo...
Encara m'en recordo, Peret, com si fos ahir, d'una vegada, durant la gerra,
quan estava criant la Olga, que a aleshores tenia només mesos, que ha Barcelona
ja no es trobava menjar i la gent per trobar-ne anava a fora, pels pobles, a
buscar-ne. T'on pare i el tiet Salvador, que allavons era un molt
jove. també hi anaven.
Allavons les coses ja anaven molt malament i corrien rumors de que pasaven
uns camions que agafaven els homes per portar-los al front. Les dones, les que
encara ens quedava lŒhome, perquè a moltes la guerra ja els hi l'havia matat,
teníem por de que se'ls emportessin, perquè a molts a la guerra els mataven.
Llavors jo li vaig dir al papa: "Mira Amadeu, i si fos cas
que vas a fora, t'agafen i te s'emporten? Què faré jo pobre de mi, sola i amb
les tres criatures? Ell i jo ho varem parlar i varem acordar que ell es quedés
a casa amb vosaltres tres i que jo l'endemà de matí, junt amb la
Maria, la padrina de la Sonia, aniria a Tarragona a buscar avellanes.
I bueno, l'endemà de bon matí, ens vam aixecar a les quatre per anar
a l'Estació de França a fer cua per treure els bitllets.
-A peu?
-Sí. I quan vam arribar a l'estació, ja hi havia molta cua. Hi havia molta
gentada. Saps d'on la gent abans, sortien de la duana? Aquella
porta del costat de l'estació? Doncs allà era i ens vam posar a
la cua.
Llavors estant a la cua, no sé per què, ni com va ser, es va armar una patuleia.
Va resultar que unes dones de per allà van començar a armar bronca i a dir,
que jo em "colava, que jo no hi era, que jo no hi era i cridaven: Fora!
fora! Aquesta es "cola" "A la cua ! A la cua!".
Jo només deia: "No senyor, no! jo estava aquí, ja fa estona que hi soc!".
La Maria, cridant, també ho deia i perquè ella em defensava també la volien
treure a ella de la cua.
Un "miliciano" que era allà -era un soldat que allavons en deien
"milicianos"- va acostar-se i li diu a la Maria: "Haga Vd. el
favor de callar, porqué sinó la saco de la cola" i la Maria es va callar.
Jo continuava dient: "Jo ja estava aquí!, ja fa estona que
hi soc!" Bé allò que passa, que unes "ties" es van ficar amb
mi. Mira! El "miliciano" llavors ve i em fa així: " Venga usted
aquí i no se mueva de mi lado" i em va fer posar al costat d'ell. Jo vaig
pensar: "A veure que passarà ara!
Amb tot això es va fer l'hora que van obrir la porta per entrar a l'estació
per poder comprar els bitllets. La gent anà passant i la Maria va entrar amb
la cua. Jo no em vaig moure del costat del miliciano i no deia ni piu. Ell,
quan va veure que havia passat la mala-maror i la gent entrava ja més tranquil·la,
allavons va i em diu: "Pase usted" i em va fer passar i no
es va armar bronca.
A dins, jo vinga i vinga a mirar per veure si veia la Maria i no la vaig
poder trobar en mig de tanta gent. I vaig anar a treure bitllet per anar a Tarragona.
Veient que no trobava la Maria, vaig entrar a les andanes, on s'agafen els trens.
Jo portava el càntir de l'oli, que era de dos litres, per si en trobava, perquè
no en tenia'm gens. Vaig pensar: "Manera de que no perdis el bitllet,
el fiques dins del càntir" i amb un tros de paper de diari el vaig embolicar
i el vaig ficar dins. Es veu que tan nerviosa estava amb l'angunia de
trobar la Maria, que en posar el tros de diari dins del càntir,
el bitllet, em deuria caure fora. Vaig tapar el cantir i amb l'angunia
de trobar la Maria m'en vaig anar cap el tren. A la Maria no la veia per en
lloc. Vaig pujar al tren que em van dir que anava a Tarragona i jo pobre de
mi, no sabia ni on Tarragona parava. No hi havia anat mai. Jo, fora
de haver anat a les Planes i a Sardanyola, no havia sortit mai de Barcelona.
La majoria de gent no viatjava tan com ara viatgeu.
Anant mirant si veia la Maria, el tren va arrencar. Ja no la vaig veure
fins que vaig tornar a Barcelona. Ella al no trobar-me no va agafar el
tren.
Dins d'aquell tren feia fred i em vaig mig arrupir en el seient. Portava una
bossa amb una ampolla d'aigua per beure i, per fer intercanvi, tres paquets
de tabaco "mataquintos" unes espardenyes, gairebé noves, que havien
sigut les últimes del meu pare i també una destral de podar oliveres que
jo també conservava com record d'ell.
També portava algunes pesetes, però aleshores ja ningú les volia, perquè es
deia que en acabar la guerra no valdrien. Imagina't Peret com
estàvem que per canviar per tiberi ja no ens quedava res més que la misèria
que jo portava dins d'aquella bossa. Quan hi penso! Pels "mataquintos"
encara s'aconseguia alguna cosa, però pel demés...
-"Mataquintos?
- Era el tabaco que donaven als soldats. No recordo quin nom tenia.
La gent en deia "Mataquintos". T'on pare deia que era
un tabaco dolent. Si en podia aconseguir algun paquet, amb molt cuidado
, l'obria i amb una navalla d'afaitar tallava de cada cigarro una punteta
i els tornava a enganxar. Els guardàvem per canviar-los per menjar i el tabaco
que treia de les puntes de cigarro tallades , era el que ell es fumava.
Bé, des de el tren veia el mar i abans de arribar a Tarragona va passar
el revisor demanant els bitllets i jo en obrir el càntir i no trobar-lo vaig
dir: "Ai! però si l'he ficat aquí dins i no hi és! El revisor em digué
"Bueno, bueno, doncs haurà de pagar" No estic segura però em
sembla que em va fer pagar dotze pessetes. Aquelles pessetes, per
mi, en aquells temps, eren com dotze queixals. Saps? I les vaig
pagar.
En baixar del tren a Tarragona no vaig trobar la Maria de cap de les maneres
i em vaig trobar sola a Tarragona. No coneixia ningú i quan vaig sortir
de l'estació vaig començar a caminar. Anava caminant i no sabia cap on
tirar, perquè la veritat era que no sabia on anar per trobar menjar. Només sabia
que per Tarragona hi havien avellanes.
De cop i volta unes dones que anaven caminant de pressa i parlant van passar
pel meu costat i vaig sentir que una d'elles va dir: "Las avellanes
les iremos a buscar a Vilallonga i a las seis ya podremos estar aqui" En
captar les paraules: Vilallonga, Avellanes i que a les sis es podia estar
a l'estació, tot i que elles caminaven de pressa ja no les vaig deixar
de vista. Vaig pensar que la idea que aquelles portaven era el que em convenia
a mi, si volia tornar a casa amb alguna cosa per menjar i vaig dir-me entre
mi: "Vicenta pel compte que et porta, no les perdis de vista i segueix-les"
i així ho vaig fer.
Mentre les seguia una d'elles es va girar i em va mirar. Potser que s'adonà
que les seguia i en veurem sola es va aturar un moment. No em va dir res. Només
em va mirar. Per la forma de mirar-me em va donar la sensació com si hagués
volgut que m'unís amb elles. Però se li va acostar una de la seva colla
i la va agafar del braç dient-li:
"Vamos, vamos no te entretengas que es tarde" i alleugerint
el pas s'en van anar amb les amb les altres. Jo em vaig quedar sola.
Llavons, saps que vaig fer? Doncs sense deixar-les de vista, les
vaig anar seguint a distancia. Elles caminaven molt de pressa, però com jo aleshores
era molt lleugera de cames, tris, tràs, tris tràs no tenia dificultat en seguir-les.
A elles no els tocaven els peus a terra!, no. Però a mi tampoc!
M'enrecordo que vaig veure la catedral i vaig passar un pont. També que vaig
travessar un riu. Les vaig seguir fins que, després d'haver caminat molt, vam
arribar en un poble. Com que elles van arribar abans que jo quan jo hi vaig
ser ja no les vaig veure.
-Era Vilallonga el poble?
- Si.
- Des de Tarragona a Vilallonga deu haver uns 14 kilometres!
- No ho sé. Només recordo que vaig caminar molt i de que quan vaig
ser al poble no es veia a ningú pels carrers. Em vaig ficar per un i recordo
encara totes aquelles portes de poble tancades. Aquelles portes de fusta de
poble. Saps?.
No m'atrevia a picar a cap porta. Gairebé al final d'aquell carrer en vaig veure
una que estava entreoberta. Vaig acostar-m'hi i vaig picar dient: "Bon
dia!" Vaig sentir un rumor i em va obrir un home. Era un home geperut,
bastant jove. Em va fer una mica de neguit veure'l. Ell anava amb unes
espardenyes de retaló que es veien molt velles, faixa i en cos de camisa. Em
va dir: "Bon dia. Que vol?" Jo li vaig preguntar si tenia
avellanes per vendre. "Porta alguna cosa per canviar" em va preguntar.
Jo -pobre de mi!- de la bossa que portava vaig treure els tres paquets de "mataquintos"
i les espardenyes. ¡Mira Peret! Si haguessis vist la cara d'aquell
xicot quan va veure les espardenyes! Semblava com si hagués vist un àngel!
- Que vol per les espardenyes? -em va preguntar de seguida. I, sense
donar-me temps per respondre i assenyalant el canti de l'oli que jo portava
penjat al braç, em digué: "Vol oli?" Imagina't Peret!
oli, oli!, que ja feia no sé quant de temps que no en teníem. Vaig dir que si
amb el cap , quasi no m'ho creia! I s'en va anar a dintre amb el canti
i m'el va omplir d'oli. Jo havia deixat a terra l'ampolla buida que havia portat
amb aigua per beure pel camí i la va agafar dient-me: "Li la ompliré de
vi" i quan em va donar l'ampolla plena de vi, senyalant un cabàs ple de
garrofes que tenia allà a l'entrada, en va dir també: "Agafi les garrofes
que vulgui".
O sigui, que per aquell parell d'espardenyes que havien estat les últimes del
meu pare abans de morir, aquell home geperut em va donar: Dos litres d'oli,
un de vi i totes les garrofes que vaig voler agafar. També em va donar alguns
"palosantos" Tot allò per les espardenyes! No crec en miracles "Peret"
però...
Mentre em menjava un "palosanto" que ja era molt madur , li vaig preguntar
si tenia avellanes i em va dir que si. Li vaig demanar que m'en vengués
i em va dir que m'en vendria si li donava els "mataquintos". Li vaig
dir que bueno. Entre tot en vaig poder carregar 14 kilos. També li vaig
donar la destral que havia sigut del meu pare.
Allà mateix em vaig lligar-me un cordill ben estreny a la cintura i per l'escot
del vestit em vaig anar omplint de cintura en amunt d'avellanes. Jo a
sota del vestit encara portava la camisa de dormir perquè no me l'havia tret
perquè feia fred. Amb el mocador de fer farcells vaig fer un paquet i amb la
bossa un altre.
- Per què es va posar avellanes per l'escot dintre del vestit?
-Per salvar-ne algunes en cas que em requisessin els paquets. A les estacions
aleshores requisaven tot el que portaves de menjar. T'ho prenien. El que portaves
a les butxaques, o on podies, no era tan probable que t'ho prenguessin.
Així es feia per salvar alguna cosa en cas que tinguessis mala sort i t'enganxés
la "patrulla". Després de la gerra també requisaven el que portaves
de menjar quan tornaves de fora. Per la gent treballadora van ser temps molt
durs. Tu i les teves germanes hereu petits i no se'n recordeu.
Mentre feia els paquets li vaig preguntar aquell xicot geperut: "Tindré
temps de d'arribar a Tarragona per agafar el tren de les sis? "Si
s'afanya, sí" -em respongué. Abans de sortir em vaig menjar un altre "palosanto"
i vaig fer un trago de vi de l'ampolla. Des de que havia sortit
de casa només havia begut aigua i prou. Amb el neguit i l'ànsia que portava
sobre meu, no sentia ni la gana ni el cansament. Jo no havia fet cap sortida
de Barcelona per anar a l'aventura a cercar alguna cosa per menjar. Tenia 33
anys i de salut sempre n'he tingut. És ara que ja no em puc fiar de les meves
cames.
El farcell m'el vaig posar al cap -ja deus recordar que tenia molta traça
per portar paquets al cap. Així és que amb un paquet al cap, un
en una mà i el cantir en l'altre, vaig sortir d'aquell poble amb el neguit de
no perdre el tren per tornar a Barcelona.
Caminava amb pas lleuger, tris tras, tris tras, i tot i la carga que portava
a sobre em sentia contenta, pensava en la sort que havia tingut aconseguint
avellanes i oli.
Quan sortia del poble vaig veure, molt endavant, aquella colla de dones que
també anaven direcció Tarragona i també les vaig anar seguint. Tot d'una vaig
veure com deixaven la carretera i es ficaven en un canyar vora el riu i les
vaig perdre de vista. Vaig comprendre que volien fer drecera i jo també
vaig fer el mateix. Dins del canyar el camí era molt estret i quant en vaig
sortir ja era vora el riu i vaig veure que elles ja l'havien travessat.
- Segurament era el riu Francolí.
- No ho sé. Es podia travessar sense mullar-se anant en compte i posant
els peus de pedra en pedra. I ja em tens a mi Peret travessant el riu
amb els tres paquets i fent equilibris sobre les pedres. I quan em faltava ja
poc per ser a l'altre banda, vaig tenir la mala pata de relliscar. No
vaig caure per miracle, només vaig trontollar i l'aigua em va arribar als genolls
i s'em va mullar el vestit. No recordo si portava mitges, però recordo que portava
les espardenyes del papa. Eren d'aquelles espardenyes que en deien
"de caçador". Eren de lona, tancades i que arribaven fins el turmell.
Eren com les que portaven alguns milicianos. Te'n recordes de com eren?
- Sí que m'en recordo. Sí ...
-Vaig sortir de l'aigua mig xopa i encara vaig tenir sort que no s'em va
abocar l'oli del càntir. ¿Tu no t'en deus enrecordar de com eren aquells
càntirs,oi?
-Sí que m'me'n recordo com eren. Eren fets de llauna, cilindrics, amb
un coll amb broc i tapa i una nansa de filferro. Ara ja els comensen
a vendre els antiquaris.
Doncs com t'anava dient, vaig seguir caminant amb el xip xap als
peus i el vestit, de genolls en avall, mullat i vaig arribar a Tarragona. A
Tarragona abans d'arribar a l'estació vaig veure que la gent corria. Què passa?
Què passa -vaig cridar a gent que corrent passava. Requisen! La patrulla!
-algú va contestar.
Demana! Paret, després de la caminada feta, aquell esverament a Tarragona.
"Què faré jo ara pobre de mi" -em vaig dir a mi mateixa, carregada
com anava. Amb l'angunia al cos i la por de perdre el tren -perquè aleshores
no teníem rellotges, de pulsera, com tots teniu ara- em vaig ficar
en un portal i quan em va semblar que ja no hi hauria perill, quasi
de portal en portal, vaig arribar a l'estació. Em van dir que el tren
cap a Barcelona no havia arribat encara i em vaig quedar esperant al costat
de l'estació.
Mig morta de cansament, de por i no sé de que més, vaig asseure'm a terra amb
l'esquena contra la paret i els paquets al costat meu. Llavors va ser quan vaig
sentir contra la meva pell de l'esquena les avellanes que portava dins del vestit,
vaig sentir molt de fred i la mullena de les espardenyes xopades d'aigua. Tenia
els peus, Peret, gelats com el marmol!
Estant allà asseguda esperant, de cop i volta, aparegué davant meu un
miliciano armat. S'em va quedar mirant un moment i em va preguntar:
- Cuantas avellanas lleva?
- Dotze quilos -li vaig dir. Aquell miliciano amb una veu suau, estranya
que jo no m'esperava em va dir:
-Aun que llevara mas, tampoco se las quitaria!
M'ho va dir sense autoritat, amb un to amable, d'una manera que jo no esperava.
A mi només amb va sortit una mica de veu per dir-li: "No sap vostè l'alegria
que em dona". Però em sembla que les meves paraules amb aquell filet de
veu que em devia sortir ni les deuria sentir. S'en va anar i ja no el vaig veure
més.
Quan va venir el tren ja havia molta gent esperant-lo. Vam pujar en uns vagons!
Peret!. vells, sense vidres a les finestres, sense portes, poca llum
i mig desmanegats per tot arreu. Vaig poder agafar lloc i davant meu va seure
un home que portava una garrafa de les de quatre litres i se la va posar entre
mig dels seus peus i els meus. El tren va arrencar i ja em vaig sentir molt
més tranquil·la.
Després em vaig treure dels peus les espardenyes xopes i amb el mocador
me'ls vaig refregar. Els tenia frets com el gel. Amb els peus a terra
vaig notar humitat i olor de vi. Tocant amb la mà aquella humitat vaig comprovar
que era vi. Li ho vaig dir al home de la garrafa i en alzar-la es va veure que
anava regalant. L'home va dir: "Abans que es perdi és millor beure'l"
i va fer un llarg trago i es va mullar la roba amb el vi que queia. La
gent del costat ajuntant les mans recollia el vi que queia regalant
i vam poder fer un traguet de vi. La garrafa, vuida la van tirar per la finestra
i jo vaig menjar de les avellanes, que m'anava treient d'una a una
del escot. El tren corria i dins d'aquell vagó sense vidres, xopa de genyols
en avall i descalça vaig passar molt de fret. Molt!
Passada una estona algú va dir que ja havíem passat Sant Vicenç i poc després
vam sentir una explosió. En va seguir una altra i altra. I crits de: "ens
bombardegen, ens bombardegen". Imaginat l'esverament de la gent.
El tren corria, corria. Vam sentir encara una explosió i com la metralla petava
conta el vagó. El tren va entrar en un túnel i dins es va parar. Algunes veus
es van sentir que deien : " aquí dins el túnel estarem segurs!" Una
veu va dir: " Atención! Atención! No se muevan de sus sitios. Estaremos
aqui hasta que los aviones se vayan" i algu va dir: "Quan se'ls acabi
la benzina se'n anirant" No sé quant de temps vam estar dins el tunel.
Crec que va ser abans de Sitges. Després el tren va tornar arrencar i
vam poder arribar a Barcelona.
Des de l'Estació de França i amb la por que no em requisessin el que portava,
vaig anar caminant arran de la paret del Parc de la Ciutadella fins l'Arc del
Triomf i pujant pel Passeig de Sant Joan, els carrers Roger de Flor, Nàpols
i Sicília vaig arribar fins aquí casa. Pel camí no vaig veure gairebé gent.
Un Sereno em va saludar: "Bona Nit". Jo ja no podia més amb la meva
ànima. Només volia arribar a casa.
No se ben bé a quina hora vam sortir de Tarragona, ni quina hora era quan vam
arribar a Barcelona, però quan era davant de la fabrica "La Sedeta"
vaig sentir el rellotge de l'Hospital de Sant Pau que tocaven les dues.
A la porta de l'escala em vaig descarregar dels paquets i vaig picar. El teu
pare va obrir i per l'ull de l'escala li vaig dir: "Soc jo Amadeu. Baixa
ajudar-me" El teu pare va baixar i em va dir: "Ja fa estona
que estava passant ànsia".
Quan vam ser aquí dalt al pis, el primer que li vaig dir al papa va ser: "Amadeu,
escalfa aigua" El papa va anar a la cuina i jo aquí mateix on som, dreta,
em vaig deslligar el cordill de la cintura i tot el terra es va sembrar d'avellanes.
Quan vaig voler aixecar els braços per treure'm la roba, els pits i tot
el cos em feien mal. Estava tota adolorida. Aleshores estava criant a la Olga
i tot i que que menjàvem poc i malament jo tenia prou llet per criar-la -A tots
vosaltres cinc us he criat podent donar-vos el pit durant molts mesos- i com
que havia estat tantes hores sense poder donar-li de mamar a la nena, els pits
em feien malt de plens que estaven i de les avellanes que mels havien apretat
tantes hores. Em vaig despullar i el teu pare va veure que tenia avellanes clavades
a la pell se l'esquena. I me les va anar treien totes. Em vaig embolicar en
una manta i em vaig asseure en aquest tamboret que veus aquí. Aquest mateix!
esperant l'aigua calenta per posar-hi el peus dins.
Amb els peus dins la palangana d'aigua calenta, ja em vaig sentir millor, però
els pits em feien molt mal. Li vaig dir al papa que em portés la nena. Dubtava
en donar-li a mamar aquella llet retenida tantes hores dins meu. Pensava que
aquella llet amb l'angunia i neguit que havia passat no li seria bona. Jo mateixa
me'n vaig treurem un bon raig de cada pit i li vaig deixar mamar canviant-me-la
de pit per aliviar-me jo. Mentre la Olga mamava li vaig dir al papa que m'acostés
la bosa i en vaig treure un parell de garrofes i mentre la nena mamava me les
vaig menjar. El teu pare amb l'escombre havia recollit les avellanes de
terra i al costat meu va començar a menjar-ne. De la bosa vaig treure d'entremig
de les avellanes i garrofes l'ampolla de vi i li vaig dir:
-"Mira Amadeu! he portat també una mica de vi" I, encara me'n recordo,
Peret, com si fos ara, que el teu pare va dir-me:
- "Anirà bé Vicenta, perquè demà passat és Nadal.
Tu i la Sonia estàveu dormint al quarto petit. Era el mes
de desembre de l'any 1938. Unes setmanes més tard, a finals de gener,
les tropes de Franco van entrar a Barcelona. Després vaig sentir dir que
la guerra s'havia acabat.
* * *
¡Dedicat a totes aquelles dones que no van tenir, no tenen, ni tindran por de "mullar-se els peus"!
* * *
Pere
Vergés i Villalonga
Zürich, 23
de setembre de 1996
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org