Narració de 57 pàgines A5, Narra les tribulacions, i alguna cosa més, d‘unes dependetes d‘aquelles botigues on venen aquelles coses que les dones porten sota els vestits. Tema: Humor amb una mica rerafons. Situació en el temps: Ahir, avui i sempre.
Segueixen dos breus extrets:
.... les dependentes quan se sentien amoïnades per alguna cosa es descansaven amb ell. Ell que les sabia escoltar amb atenció i moltes vegades aconsellar.
Com aquella tarda que la Magda va entrar a la rebotiga amb el cap baix i amb posat d'abatiment va seure al tamboret i es va lamentar:
-No sé el que em passa. Em fa mal tot i no em fa mal res. Sento una mena de tristor dins meu. Fa dies que menjo sense gana. Sembla com si hagués perdut les ganes de viure.
Per dir alguna cosa, en Llobet digué:
-Sí, et veig empiocada. Fas cara d'enyorament. ¿Que penses en algú que tens ganes de veure i fa temps que no l'has vist? A la teva edat això ja passa!
-Ai! senyor Llobet, vostè ... sempre insinua en la mateixa direcció... No!.. No enyoro ningú en concret! ¿Que es pensa vostè?
En Llobet serè, però lleugerament picat per la reacció de Magda, va deixar anar:
-Doncs, potser t'has espatllat de pit!
-¿Espatllat de pit? ¿Que vol dir? No ho havia sentit dir mai, això de "espatllat de pit" -I la Magda, que tenia un pit bonic i gens espatllat, baixant els ulls cap la seva pitrera preguntà:
-¿Què vol dir això?
-Això se sap quan es comprova que tens un braç més llarg que l'altre.
-"Òndia! Un braç més llarg que l'altre!" -Exclamà l'Andreu, l'ajudant de Llobet, que escoltava mentre ordenava uns albarans.
La Magda va reaccionar estirant els braços endavant amb les mans juntes i en Llobet amb suficiència i autoritat va intervenir:
-Així no es veu. T'ho ha de mirar una persona que ho sàpiga fer. Una veïna de casa els meus pares ho sabia fer i quan jo tenia la teva edat i em vaig "espatllar de pit", em va arreglar. Ho vaig veure fer tantes vegades que ho vaig aprendre a fer. He arreglat algunes persones. No és difícil fer-ho. Només és necessari la cooperació de qui està espatllat i concentració per part de qui ho fa.
La Magda, sensible a pràctiques esotèriques, la medicina alternativa i ja gairebé addicta a la sopa de farigola, va reaccionar proposant a en Llobet:
-¿Vostè no em podria mirar si n'estic d'espatllada de pit?
En Llobet tot estarrufat i parlant amb parsimònia, com un guru:
-Es clar que sí dona! Però és cosa de tenir-me confiança, sinó no val la pena. Ara tot ho arregleu amb pastilles i supositoris. Anys endarrera la gent s'havia d'espavilar perquè no hi havia "seguro". Cada vegada que s'avisava el metge s'havia de pagar trinco-trinco. Encara recordo que quan s'avisava el metge, que vingués a casa, la meva mare li tenia apunt el diner, i sabó i tovallola neta per rentar-se les mans.
La Magda convençuda i mig pregant:
-Senyor Llobet, si us plau, miri'm si estic espatllada de pit. Home!
-On? Aquí? No sé si... Mira..., si vols... ho farem demà al matí. El senyor Vilaplana m'ha dit que demà no vindrà. Ho faríem a primera hora quan no teniu feina a la botiga.
-Sí. Sí. D'acord. ¿Haig d'estar dejuna? Amb l'estomac vuit? o puc esmorzar una mica?
-Com tu vulguis. Però no mengis massa. La panxa massa plena sempre fa nosa.
En aquella botiga on les novetats eren poques i banals, la notícia mig deformada que Llobet "arreglaria de pit" a la Magda, va crear una mena de suspens en l'ambient. La Nuri es palpava amb la punta del dit la pitrera per si hi trobava res d'espatllat i la Júlia amb els braços estirats cap endavant intentava trobar-hi una diferència de llargada. Deia que ella també sentia un "no sé que" dins seu.
L'endemà matí quan s'obrí la botiga el "suspens" encara seguia en l'ambient. Tot "el personal" era ansiós de veure "arreglar" la Magda.
En Llobet que pensava en tot i era conscient que no podria evitar la presència de les altres "noies" a l'experiment, es va assegurar que el timbre que anunciava dins la rebotiga quan s'obria la porta principal funcionés bé.
No va trigar gaire i totes tres, Nuri, Magda i Júlia entraren a la rebotiga. La Júlia amb un to d'impaciència anuncià:
-Ara és un bon moment senyor Llobet, no tenim cap client!
-Doncs som-hi! Digué en Llobet.
Amb l'Andreu, la Júlia i la Nuri d'espectadors en Llobet va fer situar la Magda, descalça, d'esquena contra la paret. Li va recomanar que sobre tot hi recolzés bé les espatlles, mantingués els peus ben junts i és relaxés
Tot seguit, en Llobet, davant d'ella, allargant les dues mans, li va agafar amb els dits els dos polzes. Va estirar-li els braços cap avall, paral·lels al cos, i poc a poc els va anar pujant fins que els va tenir en creu. Tot recomanant-li, una vegada més, que mantingués tota l'esquena contra la paret, ell, ben poc a poc, anà reculant ajuntant-li els braços fins que els dos polzes d'ella van arribar davant del nas d'ell.
Dins un silenci absolut, en Llobet, mantenint els dos polzes de Magda davant del seu nas, va quedar mirant-se'ls uns segons. Després en veu pausada i baixa digué:
-Sí. Em sembla que sí.
-¿Sí qué?- preguntà amb veu ansiosa la Magda.
-Ho tornarem a fer. Vull anar segur!
-¿No ho ha vist si estic espatllada?
-No vull dir res. Ho tornarem a fer. ¿Oi que ara ja saps com va la cosa? Amb una segona vegada serà més segur.
La segona vegada els polzes de la Magda, gairebé tocant el nas d'en Llobet, no van quedar igualats. En Llobet, amb les mans de la Magda entre les seves, sentencià.:
-Sí Magda. Estàs espatllada de pit!
La Júlia: On et fa mal Magda?
La Nuri: ¿I ara què?
L'Andreu : Renoi! Té un braç més llarg que l'altre!
En Llobet veient la preocupació a la cara de Magda li digué:
-Si vols t'arreglo.
-I com m'arreglarà? Fa mal? No seria millor anar a veure un especialista?
-No dona, no. Ja que hi som posats t'ho faig ara i si quedes bé, demà ja faràs una altra cara.
-De debò senyor Llobet? Com m'ha d'arreglar?
-¿Ara li escurçarà un braç?- digué l'Andreu.
La mirada del senyor Llobet a l'Andreu fou punxant mentre deia:
-No li facis cas Magda. No t'escurçaré res. Mira, calça't i seu en aquest tamboret.
Amb una mica de recel la Magda obeí. En Llobet li va explicar el procediment per fer "l'arreglo":
-Magda, asseguda com ets, manté les dues mans a la falda, el cap dret i el cos relaxat, tant com puguis. Ja sé que no és fàcil, però intenta fer-ho. Jo, darrera teu, amb una mà a cada espatlla teva, apuntalaré el meu genoll al mig de la teva espinada.
Quan tu menys t'ho esperis -és important que tu no sàpigues quan- faré una estrebada, seca, ràpida, contra el meu genoll. Només un instant, No tinguis por. He!
-Senyor Llobet que no vull anar a parar a Urgències jo! No em farà mal oi?
-No, dona no. No saps que jo a vosaltres no us faria mal per res del mon? Pot ser només notaràs un petit "crec" al mig del pit i prou. No te n'adonaràs gens. Es cosa de segons.
La Júlia a l'orella de la Nuri:
-¿El "genoll al mig de l'espinada" ha dit? ¿Vols dir que sap el que fa...?
La Nuri es mossegà el llavi inferior sense dir res. I l'Andreu en sentir: "el genoll al mig de l'espinada" i "faré una estrebada" es quedà amb la boca oberta i ulls de granota.
En Llobet darrera la Magda:
-Au, prepara't. Estigues tranquil-la. T'agafo les espatlles, apuntalo el meu genoll a la teva esquena... i quan menys t'ho pensis... un, dos... un, dos... un... dos...... tres! Ja està.
Veus com no ha passat res Magda! ¿Que, has notat el "crec"?
La Magda:
-Sí. sí, he notat el "crec". El "crec" de la sivella del sostenidor que amb l'estrebada que m'ha fet, ha petat!
Els colors pujaren a la cara d'en Llobet que no s'esperava aquesta resposta ni que la sivella del sostenidor de Magda petés. Vermell com un tomaquet i dins la seva torbació, per dir alguna cosa digué:
-¿Oi que ara respires millor?
-Home, amb el sostenidor fluix, doncs sí, sembla que sí que respiro millor. Em sento més lliure.
En Llobet encara ruboritzat per l'inesperat trencament de sivella, per sortir de la situació digué:
-Au, torneu a fora que si entren clients... Tu Magda fes-te una tassa de tíl·la si creus que et fa falta...
-Abans vaig a mirar com ha quedat la sivella. No m'agrada anar tant "suelta".
En Llobet no va dir res, només va saber gratar-se el clatell......
* * *
En plegar, en Llobet, tot trencant trencant, es dirigí a peu cap al Bar Pilons. Feia bo i pel camí s'aturà a la plaça de Rius i Taulet per pendre una cervesa. S'assegué en una taula, sota la campana de Gràcia, i volgué donar un cop d'ull al diari. Una dona en aquell moment, creuava la plaça. En Llobet només la veié d'esquena i tot i així tingué un sobresalt. Aquella silueta, aquell cabell, el caminar d'aquella dona...
"-Margarith! -cridà, eixecant-se.
Ella es girà, el mirà un moment i també sorpresa li diguè:
-Hola Ramon. Quina Sorpresa!
-I tant! Ja ho pots dir. Seu. Seu.
Ella s'assegué i ell encara sorprés li preguntà:
-Que fas per aquí ? Com va la Suïssa? Estàs de pas o és que ara vius aquí?
-He vingut a passar uns dies. Vinc de tan en tan. Quant m'anyoro de les Rambles, vinc, i quan m'anyoro del llac de Zuric, m'ha ne'n torno. ¿I tu qué? Com estàs?"
Seguí un breu intercambi de preguntes i noticies i ella proposà:
"-Ramon per què no ens trovem un dia d'aquests i xerrem una mica. Ara no em va bé. M'esperen. Podriem anar a dinar, o sopar, junts.
-Que et sembla si dissabte anem a Vilanova? Hi vaig sovint i conec un lloc bonic vora l'aigua on es menja i s'hi està molt bè.
-Ha doncs, aixó ja m'agrada. On ens trovem?
-Et va bé a les 11, a la cafeteria que hi ha al costat de l'entrada de Renfe del Passeig de Gràcia?
-Sí, em va bé. ¿Encara t'agraden tan els boleros? El vespre, quan tonem de Vilanova, em pots portar a ballar a La Paloma. Diuen que ara La Paloma està molt bé. Que et sembla?
-Molt bé. Sí Margarith, encara m'agrada balar boleros i amb una balladora com tu, encara més. dissabte a les 11. Vols apuntar-te el número de telefon, per si no poguessis venir?
-N'hauria de passar una de molt grossa perquè jo no vingués. Però doneme'l i apunta't el meu. Fins dissabte Ramon. Adeu.
-Adeu Margarith. Fins dissabte."
En Ramon Llobet seguí amb la mirada la silueta de Margarith que s'allunyava. De cop i volta s'instal·là dins la seva memória el cabdell dels records, i poc a poc, en Ramon Llobet l’anà descabdellant per evocar aquels anys que va viure a Zürich. Per evocar aquells anys feliços plens d'il·lusions i d'esperançes junt amb la dona que durant tants anys el va saber fer feliç. Aquell ser humà que amb la seva actitut davant la vida, envers el próxim, practicant més el "esser" que el "tenir", no gosava manifestar que era feliç però estava amb pau amb ella mateixa. D'aquella dona, d'aquella femella, en Ramon Llobet havia aprés l'altruisme, la sinceritat i sobretot a fer l'amor donant plaer. La imfluència d'ella va acompanyar la existència d'en Llobet. Tot el qué d'ella havia aprés, junt amb el seu caràcter, la seva tolerància i la seva bonhomia envers el altres, féien que en Llobet irradies humanitat. Una humanitat senzilla, Una humanitat que no posava condicions.
Ara en uns temps de "mobbing", de tràcte sec, egoista i ple de indiferència entre els humans, en Llobet, dins d'aquella rebotiga, tenia el sincer afecte que li demostraven "les noies de la botiga" i el senyor Vilaplana. En Ramon Llobet es sentia realitzat com persona. Podia sentir-se orgullós i satisfet d'haver solucionat "l'espatllament de pit" de Magda i "creat" Tia Emprenyadora.
Mentre, assegut a aquella taula, va durar la llarga abstracció d'en Llobet evocant altres temps, la cervesa que li havien servit havia estat ignorada. Finalment en Llobet mirà l’hora, va beure un glop d’aquella cervesa, ara ja sense escuma, es va aixecar i continuà el seu camí cap al Bar Pilons per la Travessera de Gràcia.
* * *
Pere Vergés i Villalonga / Zürich, 1999.
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org