Aquell simi -un ximpanzé adult de cara molt simpàtica- assaboria poc a poc una banana. Dins de la gàbia se'l veia seré, tranquil, i em mirava. Em dirigia el seu esguard amb una expressió d’ésser d'intel·ligent. Un esguard que vaig interpretar com si estigués interessat i pensant en mi, en nosaltres, en els éssers humans. Mentre m'allunyava de la seva gàbia, aquella qüestionant i profunda mirada la percebia a l’esquena. Una mirada que m’havia "tocat" i que el meu cervell va voler interpretar com que qüestionava el comportament de l’Home.
La penetrant manera de mirar d'aquell simpàtic simi, fou
un impuls que va fer derivar la meva ment fins el mar de la imaginació.
Vaig imaginar, l'eventualitat, que el cervell de l'Home en algun moment de la
seva existència, s’hagués desgavellat. Que hagués
sofert una mena d’avaria que, com una malaltia crònica que evoluciona
i no causa dolor, el continués encara afectant. Un desgavellament que
el fes cavil·lar contínuament. Cavil·lar i cavil·lar
sense descans, sense deixar-lo aturar a badar i assaborir la pròpia existència.
Un cervell, que recolzat en la pròpia producció intel·lectual
i l'habilitat física del cos que l'alberga, s'atribueix el domini il·limitat
sobre la natura. I, també vaig voler imaginar, que la Natura, sorpresa
del comportament de l'Home, sempre ha estat observant estoica i estorada, tot
el que l'Ésser Humà ha fet i està fent, perquè l'expressió
de cara que m’havia dirigit aquell simpàtic simi, la vaig entendre
com si, ell, de nosaltres, estigués pensant: “Aneu fent, aneu.
Ja veurem com acabarà tot això! ”
El cervell de l'Home, admirant, llegint, escoltant, tot el que la Criatura Humana a fet, i està fent en tots els camps del que ella mateixa defineix com: Civilització i Cultura, no pot dubtar, gens ni mica, de la superioritat del seu cervell en relació al cervell d'altres primats, perquè, amb el seu enteniment, constata que els altres primats “no han fet mai res” de semblant.
No si val però argumentar que, l'Home i la Dona, són els únics éssers vivents que han “progressat,” perquè els seu cervell és el més intel·ligent i desenvolupat. Aquesta només és una opinió que els humans tenim de nosaltres mateixos i, per tant, sense cap valor, perquè no tenim cap punt de referència extra-humana per a determinar-ho.
Tot ho mesurem des de la perspectiva i els conceptes que sobre el nostre comportament el nostre cervell genera. La convicció que el guia, només és: "Que n’és d’espavilat l'Ésser Humà!”
Uns
éssers humans que poc contents amb el cel que veuen, confabulats amb
una consciència, que el propi cervell ha generat, molts d’ells,
n'imaginen i confien en un altre.
Intentem allargar la nostra vida, quan tenim el cos i el cervell ja caducat, convençuts que fer-ho és un progrés, mentre que quan som joves no tenim plena consciencia de la nostra dependència a les nostres formes d'organització, a la qual sacrifiquem el millors temps, els millors anys, de la nostra existència. No som prou conscients que essent membres de la natura, tot i anant cada vegada a més velocitat d'un lloc a l'altre, de fet, cada cop tenim menys llibertat per a decidir sobre el nostre entorn immediat.
Ja sabem calcular l'edat de les pedres, i els resultats ens indiquen que algunes tenen milers i milers d'anys. Tot i sabent això, l'Home encara continua donant-se importància. Amb la seva immodèstia, raona, manifesta i escriu coses com: "l'Home pot destruir la Terra", "el Món s'acabarà" i pensa en la fi del món com un fet absolut. El seu sentit de superioritat no el deixa comprendre que la Terra no el necessita. Que la Terra pot existir sense l’Home. Que la Terra pot esdevenir un lloc on, ell, no pugui viure. Un lloc on les pedres, sense l'Home, continuarien envellint i on la Natura aniria refent a la seva manera el que l'Home li està desfent.
L'esguard d'aquell simpàtic simi, fins i tot em va fer pensar que el nostre cervell no s’ha desgavellat encara prou, per saber aplicar, com cal i per interès propi, l'experiència i la "saviesa", que anat acumulant, fent els disbarats que ell mateix, reconeix que ha fet. Tard o d’hora ho haurà de fer si vol conviure en pau amb la natura i amb la consciència que s'ha inventat. Vaig donar una mirada a la gàbia. El ximpanzé ja havia assaborit tota la banana i enjogassat feia tombarelles.
Pere Vergés i Villalonga / 2002
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org