Lluny de les rutes de vacances del sud de França i cap a l’est, abans dels Pirineus, estan les poderoses muntanyes del massís de Les Corbières. Els rius Aude, Ariège i Garone superior, han escarbotat un relleu irregular al paisatge i en els petits llogarets d’aquesta comarca han perdurat, durant segles, mites i tradicions antiquíssims. Encara es recorda la història i destí de Béatrice, encara es parla l’occità i hom encara recorda el món de les creences càtars. La memorable vida de Béatrice de Planissoles és un reflex de la profunda espiritualitat i la forta pulsació d’aquella regió ara fa set-cents anys.
Son comarques on La Ginesta s’arrapa a la pedra, molses entapissen arestes i cantells, i entre el matoll s’obren flors multicolors. Sota el sol la Garriga s’endureix, però de nit quan bufen vents de tempesta venint de les crestes dels Pirineus, llavors multitud de sers boirosos i tous ballen suaument de penyal en penyal. De sempre, la gent de les muntanyes sobre l’Ariège, observant aquests jocs de la natura crearen els seus mites i creençes. Molts d'ells s'han mantingut a través dels temps, des de quan caçadors de búfals de la prehistòria aquí vivien i gravaren les imatges de la seva remota religió a les parets de les coves de Niaux i Bédeilhac.
A la cova de Lombrives s’hi trobaren cents d‘esquelets humans, restes dels heretges que el segle XIII hi van ser emparedats pels seus perseguidors. Arreu, a les localitats entre Ussat i Pamiers, entre Duilhac, Burgarach i Couiza encara es recorden i es reconten successos de l’holocaust dels creients Càtars. Aquells esdeveniments deixaren uns senyals tan profunds en la memòria, que molts d’ells, avui encara, es conten com si hagueren succeït ahir.
Les guerres dels Albigesos exterminaren tota la cultura occitana. Una cultura que s’havia desenvolupat des d'un món espiritual -sense exemple fins avui- tolerant, ja a l'Edat Mitjana, amb els costums de la Cort i els Ideals de la Cavalleria.
Els Càtars, o Albigesos, vivien una fe religiosa que tot i acceptant el Nou Testament, en varies qüestions dogmàtiques s’apartava considerablement de la fe catòlica-romana. Amb la seva manera de viure, amb la seva ètica, practicaven els seus ideals de forma tan conseqüent que es diferenciaven en gran manera de la pomposa ostentació en la qual el clero aleshores havia decaigut.
Si no l’haguessin destruït d’una manera tan radical, no hi ha cap dubte que la cultura occitana i el Catarisme, hagués influenciat la història d‘occident. Amb l'holocaust dels càtars va acabar la independència d’Occitania i totes les províncies entre els Alps i Pirineus passaren a sobirania francesa. Des d’aquells esdeveniments existeix "el sud de França"
Més tard, quan aquesta tragèdia ja feia molt de temps que havia passat, uns quant poblets de la regió dels Pirineus van atreure l’atenció. Es murmurava i sospitava que hi havia pràctiques càtars. Probablement la relació i el contacte entre els llogarets de pastors i la llunyana Lombardia -on encara es mantenien algunes parròquies càtars- era eficaç. En això hi degueren jugar un paper important els pastors de la transhumància de l‘Ariège.
Limitada comarcalment i per un curt temps, es manifestà una considerable renaixença de les idees càtars. Però abans que ella pogués estendre's a més llocs, va ser informat el bisbe de Pamiers Jaques Fournier, el qual va intervenir al modest poble de Montaillou. Montaillou es troba sobre l’altiplà del Pays d’Aillon, a la vall de l’Ariège, dins d’un paisatge meravellós davant de les crestes del Pirineu. La Inquisició va actuar ràpid i repetidament, però els sorprenents successos només molt a poc a poc es van poder esbrinar.
És el cas concret de Béatrice de Planissoles, el destí i la vida de la qual és coneguda, encara ara, gràcies a set segles de transmissió oral de deposicions protocol·litzades en el procés de la Inquisició contra Béatrice de Planissoles. L’acusació fou fonamentada en ser partidària de l’heretgia càtar.
Béatrice va declarar davant d’un jutge eclesiàstic, Jaques Founier, bisbe de Pamiers, el qual l’any 1334 a Avignon seria escollit Papa. Fournier va ser caracteritzat con un "obsessionat pels detalls" que en els seus interrogatoris manava que totes les deposicions s'anotessin i protocol·litzessin d’una manera extremadament exacte.
Fournier s’adonà aviat que en aquella comarca la predicació i els consells dels càtars havien fructificat i sense perdre temps decidí que "l’heretgia" a Montaillou, s’havia d’eliminar fins les arrels. Quasi tots els habitants varen ser citats davant del tribunal de la Inquisició a Pamiers. Després de llargs interrogatoris, que ell sabia practicar amb molta habilitat psicològica, va obtenir una informació completa sobre l’heretgia. Al mateix temps, per les seves anotacions s’obtingué -i es pot obtenir- un subtil concepte, de la vida i pensament d’aquells pagesos i pastors de l’Edat Mitjana a Occitania.
Els habitants de Montaillou s’havien dividit entre partidaris de la fe càtar i els que es mantenien fidels catòlics -més per habitud i por que per convicció- i aquella situació va saber-la utilitzar Pierre Clergue pels seus estranys propòsits.
Com capellà catòlic del poble, però que amb secret simpatitzava molt activament amb els càtars, mantingué per molts anys un astut doble joc.
Per mitjà de les seves relacions amb alts càrrecs i persones de l’Església, però també per ser membre d’una de les famílies més riques de Montaillou, disposava de molta influència i prestigi. Els seus sermons des de la trona i les seves converses en privat, no les qüestionava ningú. I paraula per paraula també l'obeí la senyora del petit castell de Montaillou: Béatrice de Planissoles.
Ella provenia de la baixa noblesa del camp. El seu pare Philippe, per les seves tendències càtars, havia estat condemnat per la Inquisició a portar la creu d’heretge als seus vestits. Béatrice, per motius polítics, l’havien casat de molt jove amb Béreguer de Roquefort que administrava el castell del comte de Foix a Montaillou. Entre els invitats al seu casament hi va ser Guillaume Authié, germà del missioner càtar Pierre Authié. Degut a contactes per negocis amb els Authiés i altres contactes similars, Béatrice va freqüentar regularment cercles de creençes càtars i els seus predicadors. Tot i amb això es mantingué fidel a l'església catòlica. Resava amb fervor a la Verge i anava regularment a confessar-se. El seu marit Bérenguer va menar una insignificant vida d’administrador, i morí als pocs anys de matrimoni deixant a Béatrice en una situació difícil i amb dues filles petites.
Com que no hi havia gaire separació d‘estaments, la jove viuda pogué contar amb l’ajuda de la gent del poble. Algunes pageses de Montaillou eren les seves amigues de confiança i l’ajudaren a superar el pitjor. A més, tal com varen declarar clarament varies persones en els interrogatoris davant del bisbe Fournier, ella era molt cordial i sense cap vici.
Després de la mort del marit, va deixar el castell per baixar a viure al poble on es va integrar bé dins d’aquella senzilla comunitat. Amb tot això, la jove i pel que sembla bastant atractiva viuda, no va estar molt de temps sola. Es casà amb Othon de Laglezie, que també després de pocs anys de matrimoni morí. De nou Béatrice es trobà en situació difícil, llavors ja era mare de quatre filles. Philippa, Ava, Condors i Esclarmonde. Les quals, més tard, rebrien un cop molt fort en saber que la seva mare havia de comparèixer davant de l’inquisidor. Amb totes elles mantingué sempre una relació molt estreta.
Poc després de la mort de Laglezie la situació familiar s’estabilitzà a conseqüència d’una nova relació. Béatrice esdevingué amant i concubina d’un capellà: el vicari Barthélemy. Això, aleshores, no era res d’anormal; pagant una certa taxa a la caixa de l’Església, els capellans catòlics obtenien permís per viure d’una forma semblant al matrimoni. Els dos van viure tot un any al veí poble de Palhars.
La seva unió, però va acabar quan Barthélemy va saber de la simpatia de la seva companya pels càtars. Per por de conseqüències professionals, va ser tan dur i malvat amb la seva Béatrice, que van desavenir-se. Només, molt més tard, davant del tribunal de la Inquisició i a la presó es tornarien a veure.
Però sense dubte, la relació amorosa més bonica de totes la tingué Béatrice amb un altre capellà: Pierre Clergue, capellà de Montaillou. Aquesta relació va començar ja durant el seu matrimoni amb Bérenguer.
Clergue, com ja s’ha dit, era un dels homes més importants del poble i també conegut a la comarca com un caçafaldilles. Béatrice es va rendir a ell.
El lloc de l’acció fou el confessionari de l’església del poble. Mentre s’estava confessant, el capellà, galant, li declarà que ella era la dona que més li atreia de totes les de Montaillou, i per dissipar-li temors i dubtes li digué convincent: "Una dona és com una altra", "el pecat és el mateix tant si és casada com si no ho és", "Es podria dir fins i tot, que en això no existeix cap pecat", "Una dama que fa l’amor amb un amant apassionat està lliure de pecat. La felicitat que dona l’amor és una prova de la innocència de l’acte, perquè la joia que dona, només pot brotar d’un cor pur"
Uns tals arguments, i segurament d'altres, van produir efecte. Amb tot el que li digué el capellà, Béatrice quedà persuadida. Entre els dos s’inicià una relació molt intensa, que va durar més de dos anys. Aquesta relació corporal, regular de dues o tres trobades per setmana, foren per la formosa i intel·ligent Béatrice una experiència espiritual que no havia trobat amb cap altre marit o amant. I el capellà, que al mateix temps era un heretge, amb llargues converses la va guiar dins del mon de les creences càtars.
Coneixement i detalls d’aquesta intimitat, ho aconseguí el bisbe Fournier en els interrogatoris. Quan en preguntar a Béatrice per què no va quedar mai prenyada si feia tan regularment l’amor amb el capellà, ella respongué: "Ell tenia un saquet amb unes herbes, lligat en un fil, que mentre fèiem l’amor, me’l posava davant de l’obertura del meu ventre i així s’evitava una concepció."
Des de molts punts de vista, els arguments de Clergue són comprensibles si es té en compte que la tradició occitana havia estat marcada pels trobadors. Per ells l’amor tenia un contingut espiritual principal, que en la seva forma ideal no necessitava de l’entrega corporal. Segons les "Leys d’amour", l’amor espiritual es considerava com l’únic vertader. L’instint devia quedar en segon terme, era amb sensibilitat en el pensament on es tractava d’aconseguir l’harmonia de sentiments.
Els protocols dels interrogatoris, deixen sospitar que fent l’amor, Béatrice i Pierre van trobar la plenitud espiritual.
Quan estaven junts, parlaven sempre sobre la diferència entre la justícia de Deu i la justícia dels homes, sobre el sentit i l’objectiu de les cerimònies religioses. Pierre li parlava sobre els seus dubtes quan ell en la missa tenia d’efectuar la Transfiguració i com Càtar no creia amb un Deu com únic creador del home, del cel i de la terra. La migració de les ànimes, el dualisme religiós dels dos principis, el del Bé i el del Mal, la part del Diable en la creació, els mites de la natura, i altres creences càtars era el contingut de les seves converses.
Molt més que per a Pierre, per a Béatrice, la contradicció entre la castedat que es demanava dels càtars i el propi comportament sexual, representava una forta carga psicològica. Menys important per ella foren les relacions amb els seus dos marits, amb els quals només si casà per sentit comú i no motivada per l’amor.
En els interrogatoris en parlà només d’una manera incidental; per contra, va remarcar l’afecte que sentia per les seves filles. Apart del lligam natural, sembla que l’amor, dins de la seva vida familiar, no va tenir cap importància. Aquest estat li era tan comprensible com formar la relació amb Pierre, i que va trencar en arribar el moment que la seva consciència i possiblement també la por per la seva ànima, va superar la passió emocional. A pesar que més tard esporàdicament es va trobar amb Pierre, sembla que la flama anterior mai més revifaria.
Que Béatrice, conscient i amb passió estimava, es fa evident amb la seva especial relació amorosa amb el vicari Barthélemy. El qual, descrivint la seva primera trobada amb ella, diria: "Ella se'm va tirar als braços i em digué: Vine a casa meva aquesta nit. I quan hi vaig anar i li vaig dir: Que vols de mi?, ella, només digué: T’estimo i vull fer l’amor amb tu".
Entre els dos i davant del jutge Founier, s’arribà a una desagradable confrontació. El vicari, interessat en salvar la vida, manifestava que Béatrice l’havia seduït i induït a la lascívia utilitzant arts de bruixeria. Ella es defensava dient: "No he comès pecat de bruixeria, però crec que el vicari Barthélemy m’havia encantat, perquè jo l’estimava amb passió, i això que quan el vaig conèixer ja feia temps que havia passat la menopausa" I amb ardor seguí: "Vosaltres els capellans, priors, abats, bisbes i cardinals, sou els pitjors! Sou els que més pequeu amb la carn i desitgeu més les dones que els altres homes."
Unes tals acusacions li hagueren pogut costar la vida, però finalment només en sortí condemnada a portar als vestits la doble creu d’heretge. Fournier no li va poder provar pertànyer al moviment càtar, però havia estat tot un any a la presó.
Va ser posada en llibertat el mateix dia que Barthélemy. Això passava l’any 1322. És probable que Béatrice de Planissoles, que aleshores tenia uns cinquanta anys, va renunciar tota la resta de la seva vida, al tracte amb càtars i capellans catòlics. Pierre Clergue morí empresonat.
Molt ciutadans de Montaillou i d’altres llocs veïns van ser castigats durament. Després que gairebé tots els habitants van estar empresonats algunes vegades, i per famílies i parenteles senceres hagueren de passar davant del jutge acusats d’heretges, es constatà que gairebé la meitat eren càtars i una gran part dels altres hi simpatitzaven.
A qui se li pogué provar que era heretge, li foren confiscats tots el bens i propietats. Els germans Authié moriren cremats a la foguera.
També morí així el "profeta" Bélibaste, que després d‘haver fugit a Catalunya, passant per Fenouillet i l‘Albère, anà a Torrella de Montgrí. A Cataunya hi va estar 12 anys i va predicar a un grapat de refugiats occitans de Montailou. Després de ser traït i detingut a Tirvia, una enclavadura del comte de Foix en terra catalana, l‘any 1321 va ser transferit davant l‘inquisitor de Pamiers i va acabar cremat a la foguera al castell episcopal a Villerouge-Termés. La mort de Guilhem Bélibaste, històricament, marca la fi de "l’heretgia".
Però tot i amb això, l’impuls del catarisme no s’apagà del tot durant els segles que seguiren. En el cementiri de Montaillou existeixen encara emblemes càtars de ferro forjat, símbols dels càtars es troben arreu per l’Ariége i els pastors sota el pic pelat del Bugarach conten de Béatrice de Planissoles com si l’haguessin conegut personalment.
Entre Bugarach i Niaux incògnits de temps llunyans, son encara avui per esbrinar del tot. Ni les deposicions de Béatrice de Planissoles ni les informacions sobre el Caterisme obtingudes de la gent de Montaillou durant els processos de la Inquisició, els han clarificat. Però els pastors de Bugarach quan de nit veuen vels de boira ballar envoltant els pics de les muntanyes, parlen amb respecte d’exèrcits del Diable que al matí tenen de ser vençuts pel sol. I ells, quan amb la primera claror divisen les puntes dels pics i el castell de Peyrepertuse, fan el senyal de la creu, no com els pastors catòlics, sinó obrint els braços com antigament resaven els Càtars.
Pere Vergés i Villalonga / Zürich, 1999.
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org