Assegut al balancí davant l'aparell de televisió, feia "zapping" i més "zapping" per esquivar la propaganda. Tenia el telecontrol ben aferrat a la mà. El tedi m'envaïa, l'apatia em dominava.
Tot d'una, ella, venint del balcó, va entrar a la sala on em trobava. Amb alegria, la mirada ilˇlusionada i mostrant-me la mà tancada, em digué: "Què tinc aquí? Endevina què és!"
Jo, que amb la ment embotida d'imatges fútils i l'esperit decaigut per l'ensopiment encara mantenia ben aferrat a la mà el telecontrol, no vaig saber dir res. No vaig saber valorar la presència real d'ella; aquella presència que amb la mirada m'acaronava.
Ella, contenta, obrí la mà dient-me: "Mira, mira! És una marieta. Mira-la bé!"
Mentre la marieta corria esverada amunt i avall per la seva mà, jo devia fer cara de tanoca. Ella em preguntà: "No li veus res? Res? Té tres punts a cada costat! És una marieta de la sort! M'ha vingut a la mà!" Ilˇlusionada contemplà encara un moment l'atabalament de la bestiola. Tancà la mà i em va fer un petó al front; dient tot seguit: "És un senyal de sort. Encara podrem estar junts uns anys més."
Mentre ella es dirigia al balcó, a mi se'm feia un nus a la gola. Vaig veure con obrint la mà alliberava aquella marieta. Em sentia torbat i poca cosa. Vaig apagar l'aparell de televisió i vaig alliberar el telecontrol del meu aferrament.
Ella, va entrar a la cuina. A mi em va fer bé quedar-me sol a la sala, sense imatges ni soroll. Vaig tancar els ulls i assegut al balancí com era, no vaig necessitar gaire temps per copsar l'avís que aquella bestiola m'havia dut recorrent atemorida la mà d'ella.
Vaig abandonar feliç el balancí i vaig anar a la cuina on ella era, li vaig posar la mà sobre l'espatlla i només vaig saber dir-li: "Fa bona olor això!" Ella no digué res, només remenà una mica el que guisava, tragué una cullerada de suc de la cassola, bufà i tastà. Paladejant i fent una dolça ganyota, m'acostà la cullera a la boca per dir-me: "Tasta. A veure que et sembla."
Sentint ganes d'abraçar-la, només em sortí de dins meu: "Potser falten uns grans de sal. Oi?"
-"Allarga'm el saler, vols?"- em digué ella.
Veient com grans de sal queien a la cassola, vaig sortir de la cuina. Vaig anar al balcó i evocant la seva mirada mentre obria la mà per mostrar-me aquella marieta, em vaig voler creure que aquella bestiola havia aterrat expressament a les seves mans per a collir tendresa.
Pere Vergés i Villalonga / Zürich, maig 1999
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org