Sense explicació lògica, el pom de flors que m'havia dut, feia tres
setmanes que es mantenia fresc com al primer dia. Quina era la força
que feia mantenir aquelles flors inalterables? Una ona de fantasia em va
fer creure que era l'alegria i el desig que jo havia sentit rebent-les
allò que les feia mantenir vives irradiant frescor i bellesa.
També vaig voler creure que era perquè, mentalment i amb el record
ben viu d'aquella estona, havia promés: "Us retrataré, vull tenir un
record vostre, vull tenir un record d'aquest dia!"
I la mateixa fantasia també em va fer creure, que aquelles flors es mantenien
de la força de la esperança. Vivien perquè esperaven que jo complís la meva
promesa. Però vaig deixar passar els dies sense complir-la.
Em vaig deixar portar per banalitats i el lligam a la rutina.
La única cosa que feia era mirar-me-les de tant en tant. Quan ho feia
pensava en qui me les havia dut, pensava en aquella estona i, dins
meu, notava una mena de neguit. M'esforçava a no pensar-hi. Sabia que si
ho feia m'abocaria al desig de tornar-la a veure, al desig de que
em tornés a portar flors de les que no es marceixen mai. Mentrestant, les
que m'havia dut, s'em mostraven esplendoroses i boniques com al primer dia.
Finalment, una tarda de diumenge, vaig decidir complir la promesa amb aquelles
flors que tenia a casa i que no es marcien.
Sobre la taula de treball ja feia dies que hi havia el diccionari obert.
Quan el vaig voler tancar per apartar-lo, de cop i volta, dalt de la pàgina
de l'esquerra, el títol va fer una mena de llampec i, com un anunci de neó
envoltat de nit, va iniciar un llampurneig. Em vaig fregar els ulls amb
les mans. La intermitència encara va seguir uns breus moments anunciant:
Amarant, Amarant, Amarant...
Després, tot normal sobre la pàgina. Ja no hi vaig veure cap senyal, no
hi vaig observar cap llampurneig més. Només la paraula de títol de pàgina
i d'inici de columna: "Amarant". Sentia una mena de torbació.
Vaig passar la mà per sobre aquella plana. No hi vaig notar res d'estrany.
Havia tingut una visió? Què havia passat?
Vaig llegir la definició de la paraula, deia: "Amarant. Flor imaginària
que no es marceix mai" Vaig haver de seure. Vaig observar l'entorn
meu per assegurar-me d'on era i també vaig mirar les flors. Elles continuaven
radiant frescor i vida i jo vaig haver d'esperar una mica per tenir la certesa
que els meus peus tocaven terra. Una sensació estranya m'envoltava. Maquinalment
vaig tancar el diccionari i vaig alçar-me per portar-lo al prestatge.
Per fer-ho, vaig haver de girar l'esquena a les flors; aquelles flors que
no es marcien!
Quan, d'esquena a les flors, vaig deposar el diccionari al seu lloc, al
mateix instant de fer-ho, una forta gelor em va recórrer l'esquena de d'alt
a baix, com si m'hi haguessin tirat un gerro d'aigua freda. Al mateix temps
em va envair un fort pressentiment de canvi funest. No gosava girar-me.
Poc a poc ho vaig fer. Com havia pressentit: aquelles flors, totes
sense excepció, en uns instants s'havien marcit i molts pètals caiguts,
ja envoltaven el gerro. Tenien l'aspecte de les flors abandonades sobre
les tombes. Un fort i estrany impuls em va fer recollir dos pètals, i enterrar-los
al diccionari junts amb les paraules.
Després vaig sortir al balcó. Amb les dues mans a la barana, vaig llançar
la mirada a l'infinit. La tarda era suau i tranquil·la. Pel cap em voltaven
una barreja d'imatges i paraules: Amarant, Amarant, Amant, Amarant, Amant,
Amant... Dues orenetes que s'empaitaven em van treure del meu estat d'embadaliment.
Amb un xiscle i volant arran de la barana, una em va dir: "Ja som aquí"
i mentre jo intentava amb la vista seguir el seu vol, una tèbia brisa que
les seguia em va murmurar a l'orella: "És primavera!"
Vaig tornar a dins i vaig alliberar el gerro d'aquell pom de flors marcides.
El volia tenir a punt per a quan vingués a dur-me flors de les que
no és marceixen mai.
Els meus textos poden ser utilizats, sense esser modificats, avisant prèviament per e-mail a: pedro@verges.org